Per mi, el gran titular del Marató de Berlin 2015 és que: "L’
il·lusió sempre supera l’experiència i el coneixement”.
Era la segona vegada que m’afrontava a la
Marató de Berlín, i la tercera vegada que faria els mítics 42.195 metres. El
plantejament inicial, força diferent que a Berlín 2012. Llavors, l’important
era debutar en la prova, disfrutar i patir corrents, i treure tot el que el
#RetoBerlin em va ensenyar aquell estiu 2012. Aquesta vegada, era molt diferent. Per
una banda més ambició (és evident que estic millor que al 2012, les marques en
10mil i Mitja Marató m’ho acrediten) però de l’altre, molta temeritat i
precaució donada la mala experiència viscuda a París al passat mes d’Abril, i
sobretot, moltes ganes de disfrutar dels meus compis del #BCTeam.
El titular amb el que començava aquestes
primeres frases és quasi una “Lliçó de vida”, amb la que acostumo a estar molt
d’acord, i que aquest diumenge al Marató se’m va reafirmar. En general, les
coses a la vida s’han de fer amb il·lusió, i quanta més, millor. Tot, feina, família,
parella, hobbies, TOT! Evidentment diumenge anava molt il·lusionat en fer un
bon marató, però no tant com al 2012, aquella il·lusió “primeriza” que mai més
es repetirà, aquella ambició de fer-ho lo millor possible, sense la pressió d’una
marca o d’una idea de resultat. Allò no hi tornarà a ser mai. Però confiava en l’experiència,
en el coneixement, de que el marató es una prova en que s’ha de ser precabut,
però no massa; s’ha d’arriscar, però no massa; s’ha de confiar en que tot anirà
bé, però no massa; perquè sinó, o l’espifies o et relaxes. I aquesta vegada,
tot i que en comparació amb Paris, estic molt content, crec que la vaig
espifiar i em vaig relaxar. I ara us explicaré els perquès.
Tot i passar-me tot l’estiu pensant que correria la
marató tot sol, les circumstàncies m’ofereixen la possibilitat de decidir si
surto amb en Joan, l’Ari i el Cesc per arribar a la Mitja Marató en 1h55min, a
un pas arriscat per mi, però totalment assequible i llavors veure que passava a
la segona mitja. Em fa molt feliç, i realment se’m fa molt còmode anar amb
ells. Tot i les ósties als avituallaments, algun que altre tap al llarg de la
cursa, crec que els 4 estarem d’acord que va estar molt bé córrer junts els
primers 27 kilómetres de cursa. A partir de llavors, ells van apretar una mica,
el que per mi era temerari i quasi impossible de fer.
I tal com van marxar, patapam! Hombre del mazo. Ja al pas
del km. 16, poc després del primer gel –que encara no m’havia fet efecte- ja
vaig tenir un primer dubte, però els entrenos estiuencs em van donar força per
arribar al km. 27-28 clavat a 5:30min/km. A partir de llavors, mazazo, y un seguit de kms.
a 6-6:20min/km. Les cames fan figa, els dubtes ronden el cap, tens molta sed,
esgotament...en fi, tens de tot menys coses boniques, i llavors has de tirar de
repertori per evitar fer el que més desitges, parar-te. Posar-se a dedicar kms.
a totes aquelles persones importants de la teva vida és un recurs, de fet, jo
em vaig posar a animar-los, com si fossin ells els que estiguessin corrents (per la Mami, pel Gerard, per la Marta, pel Martí que estarà a punt d'arribar, pel Chisas, inclús per la Trufa!!). Tenia
molt clar que no em pararia, que no em rendiria. Petar de ritme ja havia petat,
però el que no estava disposat a fer era rendir-me. I així vaig tirar fins al
km. 38-39.
Al km. 37-38 decideixo treure la tirita del rellotge (durant la resta de marató no
vaig voler saber el temps ni els kms., només portava el ritme) i exactament no
recordo quan marcava, però faig els càlculs, i per fer marca tenia que fer els 4 últims kms. a 5:10min/km. aproximadament: Missión Impossible. I vaig decidir
relaxar-me, baixada radicalment del ritme (aprox. 7min/km) i disfrutar de l’arribada.
Però ni així, l’esgotament es tal que no et deixa ni disfrutar. Patimenta de
cullons i sensacions completament inverses que al 2012 al creuar la Porta de
Brandenburg, i una arribada a meta en 4h04min.
4h04min. Havia arriscat i no havia sortit. I no passa
res!! Perquè no em vaig rendir, perquè vaig seguir corrents, perquè MOLTS es
rendeixen en aquests últims 14-15kms.
Havia d’arriscar, la marca del 2012 del #RetoBerlin és
boníssima, de tant bona difícil d’assolir, però estic seguríssim que és
assequible. Això sí, haurà d’esperar. Córrer un marató esgota, però preparar-lo
encara més. I no només t’esgota a tu, sinó que també a aquells que t’envolten.
Per mi i per ells pararé un temps llarg, i ja veurem si amb el temps i els 30 i
tants m’engresco una altra vegada a l’aventura de preparar un marató. Mentrestant,
millorar la tècnica, millorar el 10mil, millorar el Mig Marató, i sobretot,
seguir disfrutant de tots aquells amb els que comparteixo aquesta afició.